MARIA MERCÈ MARÇAL (1952 – 1998)
CON EL CUERPO EMPALADO
Con el cuerpo empalado
al centro de patrias oscuras
huyen y llegan
a patrias más benignas.
Pero los ojos, huérfanos
de luz, ávidos se percatan
de la migaja virgen
de una matria abolida.
AMB EL COS EMPALAT
Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.
COMO UNA SOLA APUESTA
Como una sola apuesta
a todo
y a nada
sangre y palabra
y amor: vértigo
dado de espejos
en juego.
COM UNA SOLA APOSTA
Com una sola aposta
al tot
i al res
sang i paraula
i amor: vertigen
dau de miralls
en joc.
RESURRECTIO
me arrodillo ante
el cuerpo
impuro
obsceno
mortal
primer
país
viviente
ataúd
abierto
de donde vengo
no hay
madre, otro nacimiento
RESURRECTIO
m’agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d’on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença
DIVISA
Al azar agradezco tres dones: haber nacido mujer
de clase baja y nación oprimida.
Y el turbio azul por ser tres veces rebelde.
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de clase baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
MARTA PESSARRODONA (1941)
CONFESIÓN
De ser sincera escribiría un bolero,
e incluso más, un tango.
Soy, sin embargo, catalana y,
ya se sabe, en los armarios familiares
en vez de esqueletos elegantes
de antepasados tarambanas,
debo tener un capellán u otro
poco avezado en los sermones de vino que,
al final, son los únicos que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
resguardo tomaría en el humor británico,
o en la sofisticación de una judía yankee.
O, en última instancia, me mojaría toda
en la vehemente memoria proustiana
(enterrada y como vivienda honrada
la adolescente fiebre sartriana).
En un bolero diría: cómo te quiero
no te querrá más ninguna otra cabeza
(y lo cantaría una mujer perdiendo
las pestañas cerca de la copa de un sombrero).
Para un tango escribiría:
ya nunca más podré olvidarte
(y lo lloraría un “sanjuanino”
ligeramente calvo y de bigote ancho).
De ser sincera escribiría un bolero,
e incluso más, un tango.
CONFESSIÓ
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d’esquelets elegants
d’avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l’humor britànic,
o a la sofisticació d’una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l’adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t’estimo
no t’estimarà mai cap d’altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d’una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un «sanjuanino»
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
EL NOMBRE DE LAS COSAS
Las conversas
deben ser brillantes,
las llamadas de teléfono,
un fax…
Hay, sin embargo,
una incapacidad fatal
para decir el nombre de las cosas.
¿Sentimientos?
Seguimos sin nombres.
Una cena,
un concierto,
un encuentro…
Sé que lo sabes;
pero tú, yo, todos,
seguimos con el miedo a las palabras.
EL NOM DE LES COSES
Les converses
han de ser brillants,
les trucades de telèfon,
un fax…
Hi ha, però,
una fatal incapacitat
per donar el nom de les coses.
Sentiments?
Seguim sense noms.
Un sopar,
un concert,
una trobada…
Sé que ho saps;
però tu, jo, tots,
seguim amb la basarda de les paraules.
COLÓN EN UNA VENTANA DE BARCELONA
Tenía exactamente tus ojos.
¿Qué querías decirme?
COLOM A UNA FINESTRA DE BARCELONA
Tenia exactament els teus ulls.
Què volies dir-me?
BABILONIA
Babilonia, ciudad destructora.
Lo que tú hiciste con nosotros,
otros lo harán contigo.
SALMOS 137:9
La fe no mueve ya montañas: dispara.
Y el fuego puede ser amigo.
¿Quién diría que, por el ranxo,
los cacahuates son manjar?
¿Quién diría que los libros santos matan?
Desde un piso de Sarriá,
el poeta, tentado de oráculo,
fue muy explícito:
hay progreso material,
mas no moral,
nos advirtieron los estoicos.
Nota a pie de página:
mejor no leer la prensa,
mejor el mutismo de los noticieros.
Una vida humana es sagrada,
algunas veces.
BABILÒNIA
Babilònia, ciutat destructora.
El que tu vas fer amb nosaltres,
d’altres ho faran amb tu…
SALMS 137:9
La fe ja no mou muntanyes: dispara.
I el foc pot amistançar-se.
Qui diria que, pel ranxo,
els cacahuets són una menja?
Qui diria que llibres sagrats maten?
Des d’un pis de Sarrià,
el poeta, temptat d’oracle,
va ser ben explícit:
hi ha progrés material,
no pas moral,
els estoics ja ens avisaren.
Nota a peu de pàgina:
millor no llegir la premsa,
millor el mutisme dels telediaris.
Una vida humana és sagrada,
a vegades.
ROSA LEVERONI (1910 – 1992)
TESTAMENTO
Cuando la hora del reposo haya venido
quiero el manto de un trozo del cielo marino;
quiero el silencio dulce del volar de la gavina
dibujando el contorno de una ensenada fina.
El olivo de plata, un ciprés más astucia
y la rosa abriéndose al punto de la luna.
La bandera de olvido de una vela muy blanca
limpiando y encendiendo el blancor de la valla.
Y saberme en esta suavidad que me abriga
una brizna de hierba de la paz divina.
TESTAMENT
Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina.
L’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d’herba només de la divina pau.
Imagen tomada de El Nuevo Siglo